REC 2, el retorn

Un es pregunta, moments abans d’asseure’s i disfrutar de la seqüela de REC 2, de quina manera se l’hauran plantejat els seus directors. És evident que l’estètica suprarealista i alhora malaltissa de les localitzacions i la fotografia, i el trencador plantejament docu-narratiu del primer film (a vegades exagerat fins a lo increïble), analitzats en perspectiva introduïen certs dubtes, certs inconvenients (algú en una situació similar, sobretot al final, deixa la càmera a terra i fuig d’allà cagant llets!). Però l’acció, la sang, l’humor, el terror i l’horror ho dissimulaven tot perfectament. Chapeu! La veritat és que Balagueró i Plaza han demostrat ser uns excel·lents titellaires; no només perquè aconsegueixen durant tot el film que t’oblidis d’aquestes petites incongruències, sinó perquè des del primer minut t’atrapen en una successió d’esdeveniments perfectament lligats, macabrament ineludibles. I això es multiplica per dos a REC 2, que esdevé un nou i millorat passatge del terror, una nova i més intensa partida, una nova i additiva dosi de survival horror. Però ara les coses canvien, i molt. Conscients de la dificultat de caure en una seqüela que fos més de lo mateix, Balagueró i Plaza estableixen un essencial gir argumental al principi (introduïda al final de REC, però obviada per molts degut a la sobrevalorada dinàmica zombie dels darrers temps), cosa que replanteja un nou film, fins i tot inèdit. Parlo de la historia, es clar, del motor, el quid, d’allò que els americans es van carregar en el penós i innecessari remake Quarantine (com s’ho faran ara si també volen fer remake d’aquesta?), perquè la narració flueix novament i millor (malgrat el pèssim càsting d’actors), en un riu de sang, acció, diferents punts de vista, mala llet a dojo, i molt i molt de malrollisme, cosa que l’agermana amb films de culte vuitanteros com El exorcista, Demons, Demons 2 i The night of the demons. Si a tot això afegim l’aplaudit homenatge a Aliens, el regreso, es constata la clara voluntat dels seus creadors, de fer una continuació superior (com han de ser les seqüeles), segurament en pro d’una de les millors trilogies de la història de cinema fantàstic-terror. I això que quan el mestre Balagueró va venir al FESTICURTS Figueres l’any 2007 (just després d’estrenar REC), us dono fe de que ens va perjurar que, “en nom de la nena de Medeiros”, no hi haurien més continuacions.

Kiss, Kiss, Bang, Bang

Una (buena) de detectives

La última gran sorpresa que me ha dado el cine es la película Kiss, Kiss, Bang, Bang, una muestra modesta de cine negro, con humor y mala leche a raudales, merced de un guión fresco (la re-utilización de la figura del narrador de género negro, y del montaje es francamente original) y una dirección más que eficiente. Y el gran Robert Downey Jr. en el papel protagonista, claro. La mencionada cinta cayó en mis manos a razón de una sugerencia de mi amigo Nacho: "si te gustó El último Boyscout mírala que es del mismo guionista". Cierto es que no llega a las excelencias que desprende la ya peli de culto de la dupla Buce Willis y Tony Scott, pero tampoco se queda corta. Y es que el debut en la dirección del susodicho personaje, Shane Black, autor también de los manuscritos de "Arma letal" o "Memoria letal", es más que prometedor. Primero, porque subordina la dirección a la historia, sin los habituales excesos videocliperos tan propios del artificial y vácuo cine de acción actual; y segundo, porque ofrece una historia enrebesada (un accidental aspirante a actor, se ve envuelto en una oscura trama detectivesca en Los Ángeles, justo cuando ha empezado a tomar clases de detective para familiarizarse con el rol), como pide el buen cine negro, con unos personajes cada cual más estúpido y estrambótico, y un muestrario de situaciones esperpénticas, diálogos ágiles y frases ingeniosas que adornan perfectamente el espectáculo, como por ejemplo:

- Hola... ¿a qué te dedicas? (Rubia tonta en una fiesta de productores cinematográficos)

- Estoy jubilado, inventé el dado de pequeño (Robert Downey Jr.)

- Busca "idiota" en el diccionario, ¿sabes qué vas a encontrar? (Val Kilmer, el amigo)

- ¿Una foto mía? (Robert Downey Jr.)

- ¡No! ¡La definición de idiota que es lo que eres, coño! (Val Kilmer)

- En la ficción este trabajo (el de detective) es muy aburrido (Val Kilmer a Robert Downey Jr.)

En definitiva, una gran película que en poco tiempo se ha convertido en pieza de culto, y que en un poco más será sin duda imprescindible.