Un es pregunta, moments abans d’asseure’s i disfrutar de la seqüela de REC 2, de quina manera se l’hauran plantejat els seus directors. És evident que l’estètica suprarealista i alhora malaltissa de les localitzacions i la fotografia, i el trencador plantejament docu-narratiu del primer film (a vegades exagerat fins a lo increïble), analitzats en perspectiva introduïen certs dubtes, certs inconvenients (algú en una situació similar, sobretot al final, deixa la càmera a terra i fuig d’allà cagant llets!). Però l’acció, la sang, l’humor, el terror i l’horror ho dissimulaven tot perfectament. Chapeu! La veritat és que Balagueró i Plaza han demostrat ser uns excel·lents titellaires; no només perquè aconsegueixen durant tot el film que t’oblidis d’aquestes petites incongruències, sinó perquè des del primer minut t’atrapen en una successió d’esdeveniments perfectament lligats, macabrament ineludibles. I això es multiplica per dos a REC 2, que esdevé un nou i millorat passatge del terror, una nova i més intensa partida, una nova i additiva dosi de survival horror. Però ara les coses canvien, i molt. Conscients de la dificultat de caure en una seqüela que fos més de lo mateix, Balagueró i Plaza estableixen un essencial gir argumental al principi (introduïda al final de REC, però obviada per molts degut a la sobrevalorada dinàmica zombie dels darrers temps), cosa que replanteja un nou film, fins i tot inèdit. Parlo de la historia, es clar, del motor, el quid, d’allò que els americans es van carregar en el penós i innecessari remake Quarantine (com s’ho faran ara si també volen fer remake d’aquesta?), perquè la narració flueix novament i millor (malgrat el pèssim càsting d’actors), en un riu de sang, acció, diferents punts de vista, mala llet a dojo, i molt i molt de malrollisme, cosa que l’agermana amb films de culte vuitanteros com El exorcista, Demons, Demons 2 i The night of the demons. Si a tot això afegim l’aplaudit homenatge a Aliens, el regreso, es constata la clara voluntat dels seus creadors, de fer una continuació superior (com han de ser les seqüeles), segurament en pro d’una de les millors trilogies de la història de cinema fantàstic-terror. I això que quan el mestre Balagueró va venir al FESTICURTS Figueres l’any 2007 (just després d’estrenar REC), us dono fe de que ens va perjurar que, “en nom de la nena de Medeiros”, no hi haurien més continuacions.
