jueves, 6 de enero de 2011

'The Walking Dead', un pilot espectacular

Espectacular, aquest és l’adjectiu que millor defineix l’episodi pilot de The Walking Dead, l’esperada adaptació televisiva del còmic de culte sobre l’holocaust zombi creat per Robert Kirkman. Intento, a l’hora d’escriure aquestes línies, moderar l’emoció que he sentit veient-lo, però reconec que em resulta molt complicat. Partint de la base que he crescut embadalit i traumatitzat a parts iguals per les macabres imatges de la genial i indispensable trilogia zombi de George A. Romero, que han colpit de manera irreparable el meu cervell, i que per tant sóc, a més, un dels milers dezombifans del còmic de Kirkman, l’adaptació em feia por, molta por. En la meva memòria retruny encara l’horripilant adaptació del videojoc Resident Evil, signada per Paul Anderson, una història zombi original, fantàstica i molt deutora de l’atmosfera i de l’univers angoixant i claustrofòbic ideat per Romero (com el còmic), però esguerrada de dalt a baix en benefici d’una absurda estètica high tech (jo mantinc la teoria que Anderson no havia vist les pel·lícules de Romero i, pitjor encara, desconeixia el videojoc, per explicar el crim que va cometre, però això són figues d’un altre paner, com diria el refrany). Vist el pilot de The Walking Dead, per sort, se’n poden extreure cinc punts fonamentals que auguren la sèrie com una segona oportunitat per anar més enllà en l’univers Romero:

Primer: Frank Darabont, guionista i director de la sèrie (fan de Romero i del còmic de Kirkman), demostra que té les coses molt clares: la història no es toca, i més si aquesta té de tot. No oblidem, a més, que el còmic és pràcticament un excel·lent storyboard. Anem bé, molt bé.
Segon: els espais són un element clau, un protagonista més, i això queda clar en escenes com ara el desvetllament del protagonista, el xèrif Rick Grimes, a l’hospital, i l’entrada a la postapocalíptica ciutat d’Atlanta (fent l’ullet a l’intro de The Day of the Dead), on Darabont ens regala una lliçó magistral de com treballar atmosferes i sensacions sense artificis sonors ni scores videocliperos que valguin.
Tercer: el drama latent. És aviat per parlar de relacions i tragèdies humanes, però és evident que el pilot les planteja. No pas per casualitat, seran aquestes el motor de la història. Certs detalls, com ara la mort d’un zombi desvalgut al parc (que sembla que demani ajuda) o l’intent del veí per eliminar la seva esposa (i tallar definitivament el vincle), en són prova evident.
Quart: els impecables FX recuperen, tot i alguna òbvia intromissió digital, el maquillatge clàssic, l’artesà (atenció al tiberi zombi final!). A més, el disseny de producció, espectacular, és poc menys que de superproducció cinematogràfica.
Cinquè: tot i que el cast no és per tirar coets (sobretot en l’elecció del protagonista, Andrew Lincoln), en general les interpretacions són més que dignes. A més, encara és molt aviat per començar a fotre trets al cap de ningú que no sigui zombi, certament…

miércoles, 20 de octubre de 2010

'The Walking Dead', la sèrie més esperada

Quan el primer número del genial còmic The Walking Dead va caure a les meves mans, el primer que em va passar pel cap va ser que estava davant d’una nova freakada zombie, una més de les que han d’esgotar i matar el sub-gènere. Res més lluny de la realitat. El còmic, o la novel•la gràfica de Robert Kirkman (amb les magnífiques il•lustracions de Tony Moore i Charlie Adlar) ha esdevingut una obra regeneradora de la (sub)cultura zombie.

Des de que el videojoc Resident Evil rescatés d’un oblit de gairebé vint anys els morts vivents de George A Romero, allà per l’any 1998, els em vist de tots colors. Entre allò més destacable tenim la prou correcta 28 días después, de Danny Boyle (encara que ell digui que els seus són infectats); l’esbojarrada Zombies Party, d’Edgar Wright; la genial minisèrie de la BBC, Dead Set; la terrorífica ‘Rec’, dels nostres Balagueró i Plaza (encara que ells diguin que els seus són dimonis); i la paròdica Zombieland, de Ruben Fleischer. Totes aquestes, d’una manera o una altra, han aportat el seu punt personal, però cap d’elles ha centrat la trama en les relacions personals dels protagonistes. Bé, potser El Amanecer de los muertos, de Zack Snyder, s’hi va acostar prou, però les limitacions pròpies d’un metratge de film estàndard van acabar subordinant la trama a les necessàries i aplaudides escenes d’acció. Amb The Walking Dead això no passa, degut segurament a la seva concepció seriada. Hi ha marge per tot. I això que el plantejament és d’allò més senzill i tòpic: holocaust zombie, el món ha canviat, i un grup divers de supervivents liderats pel Sheriff Rick Grimes, es veu obligat a creuar uns inèdits EUA desolats per aquesta nova barbàrie. L’esperit de supervivència, la perversitat de la raça humana, les conseqüències de l’amor, l’odi i el perdó, i la falsa esperança, són els arguments cabdals, relacions humanes al cap i a la fi, que enrareixen l’atmosfera i que solen convertir el zombie (aquí torna a ser com els cànons de Romero manen) en un simple espectador. Frank Darabont (La Milla Verde), excel•lent guionista i director, va ser qui va descobrir el còmic en una botiga de Los Àngeles fa més de 5 anys, i ja llavors va veure en l’obra una oportunitat única d’explicar la història de zombies definitiva. I l’única via passava pel format televisiu, per convertir-lo en sèrie de televisió.

La sèrie, del mateix nom, ha estat produïda per la productora 'Gale Anne Hurd' (Terminator), ha estat traduïda a 33 idiomes, i s’emetrà simultàniament a totes les cadenes d’entreteniment de la Fox International Channel (Europa, Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica), després de la seva estrena el 31 d’octubre (la nit de Halloween) a la AMC americana i canadenca.

jueves, 14 de octubre de 2010

'The Ward', el decebedor retorn de Capenter

El problema del gran John Carpenter com a mestre del terror (o Master of Horror) és que durant els darrers deu anys -els mateixos que ha estat allunyat de la pantalla cinematogràfica, no pas de la televisiva– el cinema de terror s’ha modernitzat, i ha experimentat una revifalla i una diversificació com mai abans havíem vist (i gaudit!). Carpenter serà sempre Carpenter, sí, i en aquesta, la seva esperada nova cinta, The Ward, que hem pogut veure recentment al festival de Sitges, dóna encara mostres de sobres del seu segell personal; aquest lent però intens pols narratiu marca de la casa, un gust innegociable pel treball quasi artesà d’atmosferes enrarides i éssers d’altres mons, i la necessitat vital de fer embogir els seus personatges principals fins al col·lapse.

The Ward, una senzilla història ambientada als anys cinquanta i focalitzada en Kristen (encantadora i apetitosa Amber Heard), una jove inestable ingressada en un manicomi on se succeeixen estranyes aparicions, manté tot això, però també posa en evidència l’absència d’aquell punt de mala llet, de gir inesperat, d’humor negre, de sorpresa, d’enfant terrible, amb què l’autor novaiorquès ens havia malacostumat amb peces clau del gènere com La nit de Halloween, La niebla, La cosa, El príncipe de las tinieblas o El libro del miedo. I és que The ward és un (tele)film de 6 com a molt, massa poca nota per a un director de qui s’espera sempre un mínim de 8. Potser sí que és, com molts s’avancen a sentenciar, que Carpenter ha perdut molt de terrible, i òbviament encara més d’enfant, però sent com és considerat un dels pares del terror i del fantàstic moderns (paraules majors), aposto per creure que estem davant el vigorós retorn a la gran pantalla d’un mestre, que ha volgut sondejar el terreny amb The Ward, una obra menor, i que molt properament ens oferirà obres superiors amb títols com L.A. Gothic, Riot i Fangland. Com deia el pòster del despatx de l’agent Fox, I want to believe...

Amber Heard, la nova musa de Carpenter a 'The Ward'.










Crítica extreta del blog