El problema del gran John Carpenter com a mestre del terror (o Master of Horror) és que durant els darrers deu anys -els mateixos que ha estat allunyat de la pantalla cinematogràfica, no pas de la televisiva– el cinema de terror s’ha modernitzat, i ha experimentat una revifalla i una diversificació com mai abans havíem vist (i gaudit!). Carpenter serà sempre Carpenter, sí, i en aquesta, la seva esperada nova cinta, The Ward, que hem pogut veure recentment al festival de Sitges, dóna encara mostres de sobres del seu segell personal; aquest lent però intens pols narratiu marca de la casa, un gust innegociable pel treball quasi artesà d’atmosferes enrarides i éssers d’altres mons, i la necessitat vital de fer embogir els seus personatges principals fins al col·lapse.
The Ward, una senzilla història ambientada als anys cinquanta i focalitzada en Kristen (encantadora i apetitosa Amber Heard), una jove inestable ingressada en un manicomi on se succeeixen estranyes aparicions, manté tot això, però també posa en evidència l’absència d’aquell punt de mala llet, de gir inesperat, d’humor negre, de sorpresa, d’enfant terrible, amb què l’autor novaiorquès ens havia malacostumat amb peces clau del gènere com La nit de Halloween, La niebla, La cosa, El príncipe de las tinieblas o El libro del miedo. I és que The ward és un (tele)film de 6 com a molt, massa poca nota per a un director de qui s’espera sempre un mínim de 8. Potser sí que és, com molts s’avancen a sentenciar, que Carpenter ha perdut molt de terrible, i òbviament encara més d’enfant, però sent com és considerat un dels pares del terror i del fantàstic moderns (paraules majors), aposto per creure que estem davant el vigorós retorn a la gran pantalla d’un mestre, que ha volgut sondejar el terreny amb The Ward, una obra menor, i que molt properament ens oferirà obres superiors amb títols com L.A. Gothic, Riot i Fangland. Com deia el pòster del despatx de l’agent Fox, I want to believe...
The Ward, una senzilla història ambientada als anys cinquanta i focalitzada en Kristen (encantadora i apetitosa Amber Heard), una jove inestable ingressada en un manicomi on se succeeixen estranyes aparicions, manté tot això, però també posa en evidència l’absència d’aquell punt de mala llet, de gir inesperat, d’humor negre, de sorpresa, d’enfant terrible, amb què l’autor novaiorquès ens havia malacostumat amb peces clau del gènere com La nit de Halloween, La niebla, La cosa, El príncipe de las tinieblas o El libro del miedo. I és que The ward és un (tele)film de 6 com a molt, massa poca nota per a un director de qui s’espera sempre un mínim de 8. Potser sí que és, com molts s’avancen a sentenciar, que Carpenter ha perdut molt de terrible, i òbviament encara més d’enfant, però sent com és considerat un dels pares del terror i del fantàstic moderns (paraules majors), aposto per creure que estem davant el vigorós retorn a la gran pantalla d’un mestre, que ha volgut sondejar el terreny amb The Ward, una obra menor, i que molt properament ens oferirà obres superiors amb títols com L.A. Gothic, Riot i Fangland. Com deia el pòster del despatx de l’agent Fox, I want to believe...
Amber Heard, la nova musa de Carpenter a 'The Ward'.
Crítica extreta del blog
No hay comentarios:
Publicar un comentario