El meu nom és... és... la qüestió és que el tinc a la punta de la llengua... és.. és....
Hi ha gent que em titlla -quan parlo d'en James Bond- de purista consumat, i potser tenen raó. Però deixant de banda la meva opinió personal sobre la que crec és la pitjor elecció de James Bond de la història (des del també poc afortunat, i per molts encara desconegut, George Lazenby), haig de dir que Quantum of Solace m’ha semblat una autèntica “xorrada” sense cap mena de gràcia, i totalment prescindible (com l’anterior aventura del Daniel Craig aquest, per què ens hem d’enganyar). I ho dic partint de les premisses sobre les que suposadament s’ha volgut justificar el cop de timó de la franquícia (cap un públic més jove i ignorant), es a dir, la nova cara, el nou perfil, i al cap i a la fi, el nou estil del personatge. Evidentment no sedueixen a ningú, siguem sincers. L’omissió d’elements intocables de l’agent 007, com l’elegància, l’estil glamourós, el sentit de l’humor (potser la cosa que més molesta), les noies (poquíssimes), el sexe (n’hi havia més a les primeres pelis d’en Sean Connery!), els gadgets (en aquests dos films no n’he vist ni un), i uns villans com deu mana (que despertin un mínim d’antipatia, si l’odi, pel que sembla, està més car d’aconseguir), a canvi de potenciar la seva brutalitat, el seu “monosil·labisme”, i la seva total submissió a l’acció a dojo, fan que el nou James Bond sigui més descafeïnat que mai. Sí, es clar, el guió està prou ben tramat, l’acció molt ben filmada (l’il·luminat Christopher Nolan, el director de Batman begins, l’hauria de veure un parell de cops per aprendre alguna cosa), el muntatge és de manual (fins i tot en algun moment enginyós, com la persecució inicial a Siena), i en general la direcció de Marc Foster (Descubriendo Nunca Jamás, Monster’s ball) és bastant correcta, conscient sempre del producte al qual es deu (la seva elecció plantejava algun dubte raonable). Fins i tot els cinèfils li hem d’agrair l’escena d’homenatge (o és un plagi?) a Goldfinger. Malgrat tot això, hi segueix faltant la xispa, el moho, que deia l’Austin Powers. I sobretot en un tipus de film on més de la meitat de l’interès l’han de posar les maneres d’un personatge que ja no s’ho creu ni quan es presenta. Si es que es presenta.
Cambrer - Un Martini amb vodka, senyor Bond?
James Bond - No, un cafè descafeïnat de sobre, gràcies...
Els temps canvien, fins i tot per en James.
Hi ha gent que em titlla -quan parlo d'en James Bond- de purista consumat, i potser tenen raó. Però deixant de banda la meva opinió personal sobre la que crec és la pitjor elecció de James Bond de la història (des del també poc afortunat, i per molts encara desconegut, George Lazenby), haig de dir que Quantum of Solace m’ha semblat una autèntica “xorrada” sense cap mena de gràcia, i totalment prescindible (com l’anterior aventura del Daniel Craig aquest, per què ens hem d’enganyar). I ho dic partint de les premisses sobre les que suposadament s’ha volgut justificar el cop de timó de la franquícia (cap un públic més jove i ignorant), es a dir, la nova cara, el nou perfil, i al cap i a la fi, el nou estil del personatge. Evidentment no sedueixen a ningú, siguem sincers. L’omissió d’elements intocables de l’agent 007, com l’elegància, l’estil glamourós, el sentit de l’humor (potser la cosa que més molesta), les noies (poquíssimes), el sexe (n’hi havia més a les primeres pelis d’en Sean Connery!), els gadgets (en aquests dos films no n’he vist ni un), i uns villans com deu mana (que despertin un mínim d’antipatia, si l’odi, pel que sembla, està més car d’aconseguir), a canvi de potenciar la seva brutalitat, el seu “monosil·labisme”, i la seva total submissió a l’acció a dojo, fan que el nou James Bond sigui més descafeïnat que mai. Sí, es clar, el guió està prou ben tramat, l’acció molt ben filmada (l’il·luminat Christopher Nolan, el director de Batman begins, l’hauria de veure un parell de cops per aprendre alguna cosa), el muntatge és de manual (fins i tot en algun moment enginyós, com la persecució inicial a Siena), i en general la direcció de Marc Foster (Descubriendo Nunca Jamás, Monster’s ball) és bastant correcta, conscient sempre del producte al qual es deu (la seva elecció plantejava algun dubte raonable). Fins i tot els cinèfils li hem d’agrair l’escena d’homenatge (o és un plagi?) a Goldfinger. Malgrat tot això, hi segueix faltant la xispa, el moho, que deia l’Austin Powers. I sobretot en un tipus de film on més de la meitat de l’interès l’han de posar les maneres d’un personatge que ja no s’ho creu ni quan es presenta. Si es que es presenta.
Cambrer - Un Martini amb vodka, senyor Bond?
James Bond - No, un cafè descafeïnat de sobre, gràcies...
Els temps canvien, fins i tot per en James.
No hay comentarios:
Publicar un comentario